Alella decideix el 28 de Febrer

Bona tarda!

Ahir divendres 26 de febrer, l'Eric Bertran i l'Anna Simó van participar en un acte conjunt entre CDC i ERC per animar a tots els alellencs i alellenques a participar en la propera consulta popular que farem a Alella pel dret a decidir. Us adjunto la meva intervenció, atès que crec que expressa d'una manera molt sincera el meu parer sobre la identitat de Catalunya i el paper que com a país li toca jugar.

La constatació de les profundes dificultats d’encaix i de relació entre Catalunya i la resta de l’Estat, és a dir Espanya, -perquè Espanya, es miri com es miri, no és ni més ni menys que això, un Estat- aquestes dificultats, com dic, a molts pugui ser causa de desànim, de cansament o de desencís, o fins i tot, de rendició i conformitat. Per a d’altres, l’encaix de Catalunya en l’ Estat espanyol es voldrà veure encara, contra tot pronòstic, com una mena de compromís ineludible, un repte històric sobre el qual sempre valdrà la pena de perseverar a través del diàleg polític, tornant tantes vegades com calgui a “fer pedagogia”, assumint els costos que siguin, tot i ser conscients que, de fet, aquesta “pedagogia” no deixa de ser també una manera d’emmascarar la nostres pròpies negligències i, fins avui, la nostra provada incapacitat per a la negociació política amb allò que identifiquem com “madrid”.

Sentimentalismes i apel·lacions a la història apart, potser només calgui fer-nos una pregunta: per quines raons al nostre país avui li pot convenir o interessar formar part de l’Estat espanyol? Algú mínimament solvent ho pot explicar? Algú ens podrà convèncer? Jo no he sentit ningú. I els números no surten de cap manera. Ni dins ni fora de les nostres fronteres. O és que podem sentir-nos ben representats per un Estat que només parla en castellà i, a la hora de la veritat, competeix en ineficiència amb Grècia i Portugal, i en orgull amb Venezuela i Sèrbia, i es permet el ridícul de no reconèixer un petit estat balcànic perquè té por de Catalunya? Podem estar còmodes i sentir-nos ben representats en un Estat que passa de fer-se fotos a las Azores a menystenir als Estats Units, França i Itàlia, i agenollar-se davant del rei d’Aràbia a Marbella? Podem fer veure que no passa res quan un simple delegat del govern espanyol a Catalunya es nega a comparèixer davant del nostre Parlament?

Després de més de trenta anys de democràcia cada vegada som més els que creiem que ja s’ha vist tot el que pot donar de sí el nostre actual Estat. En aquest sentit, algun dia, d’alguna manera, s’hauran d’agrair els darrers serveis prestats pel PSOE amb la seva caricatura de l’Espanya plural, i que consti que ho dic sense sarcasme.

En la historia recent, hi ha hagut fets que, posats en perspectiva, donen la mesura perfecte del present. Recorden vostès que després del 23-F el Rei va rebre a tots els partits polítics, menys nacionalistes catalans i bascos? Doncs això. No és només un problema d’incomprensió, el problema és que mai no han tingut respecte per Catalunya com entitat política. Ni se’ls espera. A cops de Constitució, és evident que reculem.

La prova més sagnant d’aquesta visió espanyola és el cost social i econòmic que per Catalunya significa l’espoli fiscal a què se’ns sotmet, ja sigui amb exabruptes o amb copets a l’esquena, i que fins molt poc ha comptat amb la nostra passivitat. D’aquest espoli fiscal, que està entre el 8% i el 9% del nostre PIB, mai no ens en rescabalarem. Tinguem-ho clar.

En fi, com diu un amic, a mi d’Espanya realment m’agrada tot, de veritat que m’agrada tot, excepte els seus governs i partits polítics, les seves institucions i tribunals, les seves patronals i sindicats, els seus diaris, ràdios i televisions, la seva Conferència Episcopal, i darrerament tampoc no m’agrada la Constitució que un dia vaig votar, i que ja se’m ha fet estranya. Si és cert allò que sona tan bé que per poder-nos abraçar abans cal que ens separem, segurament també caldrà preveure, en el nostre cas, que un cop separats haguem de passar una llarga i penosa quarantena abans no ens abracem.

L’independentisme pren consciencia de les seves possibilitats. És cada vegada més un moviment de fons, transversal, que va creixent sense estridències, amb seguretat, i que en tot cas és compatible amb qualsevol sensibilitat política que legítimament es pugui defensar en el nostre país, començant pels que es consideren espanyols o no volen la independència de Catalunya. L’independentisme se’ns presenta avui com una via plena d’arguments i sentit comú, com la sortida natural a tot plegat. És una alternativa que comença a transmetre convenciment on abans hi havia resignació.

Com mai abans no havia passat a Europa, la realitat de la Unió Europea projecte avui una gran força dissuasòria davant de qualsevol temptació violenta, que certament encara més confiança. Però tot això, que està molt bé, té una evident contrapartida: no podem desconsiderar ni defugir de cap manera que la independència també és un camí que comporta una altíssima càrrega d’exigència i responsabilitat, i que previsiblement tindrà uns importants costos i sacrificis. Per a la independència necessitarem el concurs dels millors de nosaltres, els més ben preparats, eficaços, i honestos. Serà l’ exercici màxim de confiança en la nostra intel·ligència col·lectiva, la qual, tot sigui dit, segurament no passi ara pel seu millor moment.

Aquest consultes populars que avui ens convoquen s’estan demostrant com un excel·lent indicador on poden anar les coses en un futur no gaire llunyà, i que molt probablement, més d’hora que tard, acabaran posant a prova de veritat el temperament i capacitat de lideratge dels nostres polítics i institucions. Aquests referèndums són també un bon exemple que les coses transcendents s’han d’organitzar bé, amb tranquil•litat i determinació, mai des del ressentiment ni la confrontació. Mai des de la por. Volem creure que aquests referèndums són el principi d’uns temps millors per al nostre país, per a tots nosaltres, però sobretot per als nostres fills i nets, i besnéts..

Visca Catalunya lliure!