Vol ras

L’ADN convergent sobreexcita l’hormona republicana. És un fet empíric. La fa obsessiva, fins i tot inquisitorial. Muntada en el seu cavall blanc de cartró, ERC ha jugat a destruir CIU: un luxe descriptible pel nostre afeblit país. I tot i el seu rotund fracàs, ERC persevera encara ara en menysprear el que CIU representa. Les raons que pugui tenir, que segur que en té, les perd per les cantonades. Després del seu desastre electoral no ha estat capaç ni d’abstenir-se en la investidura del president Mas.



Ens preguntem si cal que Alella hagi de patir aquesta fixació malsana. Cal? No pot el nostre alcalde sostreure’s de les obsessions del seu partit? Que només som tretze regidors i tots tenim bona relació ! Que tots estem aquí per treballar per Alella! Però a l’hora dels acords sempre ens estavellem contra un mur invisible.

Mai cap plantejament de CIU ha merescut la resposta positiva de l’alcalde. Ni la partida més petita dels pressupostos no hem pogut acordar. Aquest any hem ofert formular els comptes des del consens, amb el compromís d’assumir un escenari d’austeritat i prudència. Sense ni baixar del cavall, l’alcalde ha fet com si res.

Serà el POUM l’excepció? El cas és que s’hi ha treballat a fons. S’han confrontat visions diverses amb flexibilitat i sentit comú per a construir un ampli consens, de forma que no essent del tot de ningú, el POUM pugui ser assumible per tots (menys, segons sembla, per G.d’A, víctima d’una deriva populista de mal pronòstic). Ha estat doncs un mèrit de l’alcalde? Sí i no. Serà el seu POUM... sí, però no, el consens no haurà estat mèrit seu. El seu mèrit, segurament perquè havia de ser així, però que cal reconèixer-l’hi (no necessita els nostres vots), ha estat deixar en mans del regidor d’urbanisme senyor Asensio el lideratge del procés, que ha exercit sense exclusions, amb seriositat, rigor i sentit de poble.